Capbussar-se al mar de la projecció personal i professional d’altres. Projectar les meves impressions intimistes, que he tingut mirant des de la superfície fins al fons…
Baixes?
Fotografia emocional al cinema
El dia 9 de juny de 2019, vaig veure a Filmin, la pel.licula Ida de Pawel Pawlikowski, una interessant posada en escena, no nomès pel tema (bastant dramàtic, s’ha de puntualitzar), també per la fotografia, la distribució fotogràfica de les imatges a les seves seqüències, així com la il.luminació, fa que estiguem atents a tota la història. Mostraré unes quantes imatges perquè poguem analitzar-les, i veure aquesta manera de treballar tan ben aconseguida.
Una il.luminació zenital que no deixa indiferent, al igual que la il.luminació de tota la película. A simple vista és bastant senzilla, nomès necessita un control exacte amb fotòmetre per evitar que altres parts de la escena quedin en segon pla a nivell lumínic. Podria ser que per la banda dreta de la columna, i a la dreta de la petita espelma haguès posat també alguna finestra de llum per fer l’ambient més íntim.
A exteriors ja és més complicat, o es porta un canó de llum molt ben tamitzat o aprofita la llum real d’un dia emboirat o tot a la vegada. Em sedueix no saber 100% com ho va fer, ja que m’obliga a pensar i estructurar com haurà fet l’esquema de llum, per mirar d’adaptar-lo algun dia a les meves imatges. No direu que aquesta escena no emociona, la composició, i la llum ajuden molt a entrar en escena, un personatge pregant i l’altre esperant pacientment que acabi.
Les dues següents imatges, no nomès juguen amb la llum, també juguen amb la composició de càmera, molt trencadora i valenta, m’agrada moltíssim aquests espais “negatius” o “claustrofòbics” que va servir el director, Pawel Pawlikowski.
Ens fa entrar en una intimitat que no gosaries fer-ho si estiguessis present. M’agrada molt a la primera imatge com afegeix certs elements que no destorben, al contrari, com la part de la porta difuminada que ajuda a situar el personatge dins l’espai. El director fa servir bastant aquest “efecte” d’espai “negatiu” i “molest” per complementar les imatges.
El cinema ens ajuda a ser millors fotògrafs, si les pel.lícules compten amb uns directors i directors de fotografia amb un punt de vista molt especial, com és aquest cas.
Richard Learoyd o la “simplicitat” d’un geni
El 26 de setembre de 2019, vaig estar fent una inmersió dins de la obra de Richard Learoyd. Jo fins ara, desconeixia la faceta d’aquest retratista i fotògraf amb càmera fosca. Bé, s’ha de dir que era totalment desconegut per a mi i gràcies al Centre de Fotografia KBR, he tingut la oportunitat de gaudir de les seves fotografies.
Per aquells que ens agraden els retrats, entrarem com en un altre dimensió. No nomès per la qualitat i bellesa imperfecta, també per la manera que han sigut creats: amb el mètode la càmera obscura, un sistema “senzill” de recollir la llum i positivar-lo directament sobre un paper fotosensible. Un cop feta la fotografia, ràpidament al laboratori a tractar-la químicament. No hi han ni negatius, com s’ha recollit la llum així surt. Els que hem treballat a laboratori ens podem fer una idea de lo complex que és treure una imatge així:
El que més m’ha agradat, es el romanticisme que desprenen les imatges, imatges que per un altre banda son grans, força grans, 1 metre o 1 metre i mig. Al ser fet amb la càmera obscura, l’exposició pot durar des de uns quants segons fins a minuts. Imagineu-vos estar totalment quiets dos minuts, aguantant la respiració. Quan coneixem aquesta variable de temps, entenem el perquè tenen la mirada com perduda i el cos relaxat, si no seria molt difícil d’aguantar. Richard treballa amb una idea molt clara i preconcebuda del que vol fer, quin vestuari tria, o absència de roba, posició…
Natures mortes i nu son dues més de les especialitats que ha treballat. Les natures mortes son impressionants, com la imatge It’s about time, ja es hora:
En aquesta fotografia de nu,
podeu veure la “imperfecció”, no se si casual o provocada del desenfocament del cos de la model. També podeu veure un grid (unes línies verticals i horitzontals), aquests són les que estan enfocades, per aixó em fa pensar que la “imperfecció” va ser feta expressament
A l’exposició se’ns va explicar que es pot estar 8 hores al dia amb el o la model a estudi per aconseguir les imatges, i en algunes ocasions més d’un dia. La realitat és que al ser una imatge única, la repeteix si no aconsegueix el que té en ment. I per acabar us deixo un video del propi autor, on personalment ens explica el seu treball, les seves impressions…