Obrim els carrers de Barcelona

8 de març de 2020

L’Ajuntament de la ciutat de Barcelona, ha ampliat els carrers que, un cop al mes, és tanquen al trànsit rodat motoritzat. Aquesta vegada li ha tocat el torn al carrer Aragó, des de l’Avinguda Meridiana fins al carrer Tarragona, una mica de més de 4,5 quilòmetres totalment a disposició de la gent.

Carrer Aragó. Barcelona

S’han fet espais esportius, on s’ha pogut jugar a tennis taula i a futbol, espais culturals, amb música de piano i sketching, espais on la canalla ha pogut tenir un primer contacte amb el món del circ, demostracions de patins en línia, i així fins moltes activitats populars i socials.


Ha sigut molt curiós circular a peu i en bicicleta per un carrer on passen uns 65000 cotxes diaris. I la gent ha respost, ha fet seu el carrer, i sembla ser que aixó és repetirà un cop al mes a aquest carrer i a d’altres, com la Via Laietana, el carrer Creu Coberta, el Carrer Gran de Gràcia (aquest ja porta algunes sessions a l’esquena).

Benvingudes siguin aquestes iniciatives, que demostren que el cotxe a la ciutat és més una nosa que un benefici, a la majoria de casos particulars.

On diversos estils de fotografia convergeixen…

Edifici Naturgy. Vila Olímpica. Sant Martí

El dia que vaig fer aquestes fotografies nomès sabia on anava, però no el que em trobaria. De fet la fotografia de carrer, té aquesta espontaneïtat, no saps el que trobaràs. I m’agrada molt, perquè son frases dins d’un discurs que vas adaptant a mesura que avances. Hi han moltes més coses que queden fora de les imatges, com els vigilants de seguretat que surten immediatament a veure que redimonis fa un xixarel.lo amb una càmera fent fotografies a l’edifici (de fet a la primera imatge es veu l’ull del GG (gran germà) fent una imatge de mi – l’estímul és mutu, ell a mi, i jo a ell, així estem en paus 🙂
Li vaig dir al Sr GG que no m’interessa el postureig, que amb la visió arquitectònica del seu cos, ja tenia prou, i em va deixar tranquil.

Socialització. Peu de l’edifici Naturgy. Vila Olímpica. Sant Martí.

Passejar, sense quasi rumb aparent, sense idees quasi preconcebudes, on la realitat és una variable a tenir en compte.

I vaig tenir un punt de vista de socialització. Amos i gossos, la gent entra en contacte, parla, comparteix, lliga… Nomès cal fixar-se en la quantitat de gent que mentre els seus gossos socialitzen, parlen de vermuts, d’aperols hipsters, del corona virus, i d’altres temes que queden per la intimitat de cadascú…

La imaginació és lliure i la realitat també….

LlumBCN – Activitats llumíniques

Aquest cap de setmana, hem pogut gaudir novament del festival LlumBCN, un festival emergent, sorprenent, emotiu, on la llum en totes les seves vessants formen part de l’espectacle, acompanyades d’efectes sonors i visuals a la majoria d’espais. Jo nomès he pogut veure tres, a l’aire lliure, ja que per veure els altres, els d’interior les cues eren bastant grans, i mínim havies d’esperar 30 minuts per poder entrar.

A mi, m’ha agradat molt l’espai Museum of the Moon a Estany del Disseny HUB Barcelona. Una lluna de 7 metres d’alçada composta d’imatges fetes per la NASA (ja us podeu imaginar el detall de les mateixes).

La lluna, quan la mirem des d’un telescopi en temps real, podem veure les marques, cràters, escletxes produïdes per antigues “erosions” i el terreny ratllat. A aquesta composició artística també es veuen amb molt de detall. Ha valgut molt la pena veure aquest muntatge, creat per Luke Jerram, artista multidisciplinari

Festival LlumBCN – Febrer 2020 – Museum of the Moon a Estany del Disseny HUB

Caminant pels carrers hi havia força gent, però ès podia circular força bé, a excepció d’alguns moments que s’havia de compartir espai amb els cotxes, no entenc com han deixat carrers compartits, ja que l’aglomeració de gent era bastant gran i podia suposar una mica de perill compartir calçada, les voreres no podien absorbir la gran quantitat de persones. Espero ho revisin pel proper any.

Per poder orientar-se dins del barri i poder veure punts d’interès del festival, hi havia un “raig-làser” de color verd intens, que ens indicava al camí a seguir. Molt bona idea. Aquest raig era visible des de qualsevol banda.

Festival LlumBCN – Febrer 2020 – Mécaniques discursives Carrer de Pere IV, 113 bis Fred Penelle & Yannick Jacquet

I el darrer espai vist, abans de tornar cap a casa, va ser el Datamonolith_AI Architectural Data Sculpture al Parc del Campus Audiovisual del 22@ Carrer de Roc Boronat, 147. Un espectacle de llum, color i so en un “monòlit” on anaven projectant-se imatges i un so espectacular, un espectacle que ens convida a explorar els sentits a la recerca de noves emocions. La complicitat del temps com a mediador entre la llum i el so per desplaçar aquests dos elements i transformar l’espai. Un espectacle visual i sonor que ens proporciona tota una experiència. No es pot explicar s’ha de veure i sentir.

Datamonolith_AI Architectural Data Sculpturehttp://www.ouchhh.tv/
Parc del Campus Audiovisual del 22@ Carrer de Roc Boronat, 147

I ara a esperar la propera edició del festival LLUM BCN

#llumbcn #barcelona #audiovisual #datamonolith #MuseumoftheMoon #digitalart

Fotografia, silenci i imaginació

Avui, avui diumenge 22 de desembre (i amb unes temperatures excepcionalment altes per l’època, tenint en compte que fa poques hores hem entrat a l’hivern astronómic) he llegit un article – Exposeu les criatures al cinema mut – on l’autor – Àlex Gutiérrez explicava que als nens no els hi fa falta que el cinema tingui àudio de veu per entendre la pel·lícula, amb la imatge li és suficient, només activant la seva imaginació. En fotografia, passa quelcom similar. No fan falta ni explicacions (o no haurien d’haver-hi explicacions addicionals), amb la contemplació de la imatge ha de ser suficient, cadascú ha de treure les seves conclusions, o si volem dir-ho d’una manera més simple, gaudir en silenci de la imatge.

Placa Fotovoltàica. Fòrum. Barcelona

Barcelona, entranyable i difícil alhora

Des de fa un temps ençà, Barcelona s’ha convertit en un equilibri difícil de compaginar. Per una banda patim un excès de turisme, turisme que en grans masses esdevé problemàtic, massa soroll, poc respecte per la gent de la ciutat. Jo puc entendre la gent que viatja (de fet jo també ho faig), però intento posar-me en la pell de la gent que hi viu allà on vaig.
Aquesta petita introducció, no és contra el turisme. Si que podriem discutir com hauria de ser una ciutat molt turística. Si que és que el turisme porta aglomeracions, porta modes i algunes modes es queden, segurament transitòriament.

Us heu fixat quanta gent hi ha a la plaça dels Àngels? Quans skaters hi han amunt i avall, amb el seu cloc, cloc, cloc de la fusta i rodes picant contra el ciment.

A tot aixó, la gentrificació va fent de les seves dia rera dia. Veïns de tota la vida, que com a nòmades, són obligats a deixar la seva vida “sedentària” per unes ànimes que nomès busquen diners, vist l’allau de turistes, que donen el que se li demana per un lloguer temporal.

Però no tot és negatiu, encara tenim coses bones, i hem de fer que aquestes surin per sobre de la “brutícia ” de l’egoïsme, moltes cultures diferents que ben combinades donen un fruit positiu. Sóm i serem un pais acollidor, on el respecte mutu és important, i que ens duri molts segles.

Richard Learoyd o la “simplicitat” d’un geni

Dissabte per la tarda, vaig estar fent una inmersió dins de la obra de Richard Learoyd. Jo fins ara, desconeixia la faceta d’aquest retratista i fotògraf amb càmera fosca. Bé, s’ha de dir que era totalment desconegut per a mi i gràcies a la Fundació Mapfre, he tingut la oportunitat de gaudir de les seves fotografies.

Retrat de Richard Learoyd. Fundació Mapfre Barcelona. Juny 2019

Per aquells que ens agraden els retrats, entrarem com en un altre dimensió. No nomès per la qualitat i bellesa imperfecta, també per la manera que han sigut creats: amb el mètode la càmera obscura, un sistema “senzill” de recollir la llum i positivar-lo directament sobre un paper fotosensible. Un cop feta la fotografia, ràpidament al laboratori a tractar-la químicament. No hi han ni negatius, com s’ha recollit la llum així surt. Els que hem treballat a laboratori ens podem fer una idea de lo complex que és treure una imatge així:

El que més m’ha agradat, es el romanticisme que desprenen les imatges, imatges que per un altre banda son grans, força grans, 1 metre o 1 metre i mig. Al ser fet amb la càmera obscura, l’exposició pot durar des de uns quants segons fins a minuts. Imagineu-vos estar totalment quiets dos minuts, aguantant la respiració. Quan coneixem aquesta variable de temps, entenem el perquè tenen la mirada com perduda i el cos relaxat, si no seria molt difícil d’aguantar. Richard treballa amb una idea molt clara i preconcebuda del que vol fer, quin vestuari tria,  o absència de roba,  posició…

Natures mortes i nu son dues més de les especialitats que ha treballat.  Les natures mortes son impressionants, com la imatge It’s about time, ja es hora.

It’s about time

En aquesta fotografia de nu,

podeu veure la “imperfecció”,  no se si casual o provocada del desenfocament del cos de la model. També podeu veure un grid (unes línies verticals i horitzontals), aquests són les que estan enfocades, per aixó em fa pensar que la “imperfecció” va ser feta expressament

A l’exposició se’ns va explicar que es pot estar 8 hores al dia amb el o la model a estudi per aconseguir les imatges, i en algunes ocasions més d’un dia. La realitat és que al ser una imatge única, la repeteix si no aconsegueix el que té en ment.  I per acabar us deixo un video del propi autor, on personalment ens explica el seu treball, les seves impressions,  i recomanar-vos que aneu a veure-la. Teniu temps fins al proper mes de setembre de 2019

Fotografies vives, amb contingut

Com la fotografia per a mi es passió, passió tranquil.la i pausada, estancar-me en fer fotografies del mateix tema sempre, m’avorreix una mica. Si us fixeu, o aneu seguint el meu portafoli, veureu que les imatges no toquen sempre el mateix tema, i que les vaig variant sovint, ja que em dóna la sensació que si no m’estic estancant i no avanço.

Degut a aquesta inquietut personal d’avançar, vaig observant i mirant, i llegint, diversos llibres de fotografia. Compro, o moltes vegades, “abuso” :-), de l’extens catàleg de la biblioteca de l’Antiga Esquerra de l’Eixample, la biblioteca Agustí Centelles.  És una biblioteca municipal dedicada a la fotografia, ja us podeu fer una idea de la gran quantitat de material de lectura i observació que disposa.

Altrament, també compro llibres de fotografia, especialment quan vaig a una exposició i surto amb la ment plena d’idees. El darrer llibre que recordo haver comprat es el de Marianne Breslauer,

fotògrafa d’ascendència lueva i nascuda a Alemanya. Les seves fotografies, són de fotografia de carrer, encara que també estàn a prop de la antropologia (suposo sense una pretensió directa), ja que va fotografiar diversos tipos de persones, diferents classes socials, pel simple detall de tenir un record on viatjava. Va estar a Catalunya i al Pais Basc on va deixar petjada fotogràfica de la seva estada.

La llàstima és que per motius personals i familiars no es va dedicar molts anys a la fotografia, és va dedicar entre 1927 i 1938, ja que va haver d’exil.liar-se amb motiu de l’arribada del nacionalsocialisme, al 1933. Les fotografies que ens han arribat als nostres ulls, ha sigut gràcies a la generositat dels fills, ja que tenien un llibre de la seva mare, editat de forma íntima i personal, i van decidir que s’havia de compartir amb el públic perquè el treball de Marianne no quedès guardat en un calaix.

Més informació i imatges: (obrir en pestanya o finestra nova)
https://bit.ly/2KDMNfj
https://bit.ly/31lE2wa

Aquest fet de llegir biografies d’altres i mirar les imatges, em dona ales i inspiració per anar ampliant el meu portafoli